Venim d’uns dies carregats de noticies, just acabem la campanya electoral en la que hem sentit moltes (masses diria jo) barbaritats: missatges molt durs i contundents i molt poques propostes amb contingut edificant i esperançador.
La resta de noticies tampoc ens conviden precisament a l’optimisme: L’editorial del diari Ara del passat dimecres es titulava “El boicot climàtic de Trump” i resumint-lo explicava l’abandonament dels EEUU dels compromisos que havia adquirit quatre anys abans signant els pactes de París. Deia que, el fet que la principal potència mundial es desmarqui i menystingui la que segurament és la principal amenaça que afronta la humanitat i el planeta Terra, demostra l’escandalós nivell de frivolitat i indigència ètica i intel·lectual del que ja es pot definir com el pitjor president nord-americà de la història.
L’endemà mateix, onze mil científics d’arreu del món s’han unit i han publicat un article col·lectiu on eleven un crit d’alerta sobre la gravetat de l’emergència climàtica que patim.
A nivell econòmic les noticies no són pas més optimistes. Les perspectives econòmiques per el any 2020 que preveia el govern han estat retocades per el FMI rebaixant-les al 2,1% per el 2019 i a l’1,8% per el 2020 i tenint en compte el fort nivell d’endeutament extern que arrosseguem, els nomenats homes de negre procedents de Brussel·les de ben segur que ens vindran a visitar tant aviat com el govern prengui possessió dels seus càrrecs per aplicar fortes retallades que afectaran especialment a la “despesa social” és a dir: Sanitat, Educació, etc., el panorama pinta més aviat malament.
I és ben curiós que, enmig d’aquest panorama tant poc encoratjador, la nostre Església Evangèlica Espanyola, celebra el seu 78è Sínode amb un lema que no deixa a ningú indiferent: Proclamar Esperança.
La professora d’Antic Testament i Hebreu de la Facultat de Teologia Protestant de París, la Dra. Corinne Lanoir ens ha dirigit la ponència i ens ha parlat del treball que fa a Lampedusa un grup ecumènic, així com d’una dona mexicana que donava ampolles d’aigua als immigrants del tren anomenat La Bèstia, o El tren de la mort, a la frontera de Mèxic amb EEUU en el que molts d’ells posen en perill les seves vides per arribar a la seva terra promesa que son els EEUU. S’estima que cada any entre 400.000 i 500.000 immigrants sobretot d’origen centreamericà intenten entrar amb aquest perillós tren ja que molts d’ells son detinguts i expulsats; i al risc del propi mitjà de transport s’hi afegeix el perill de sofrir maltractaments, violacions, o fins i tot ser atropellats o tirats del mateix tren. Es calcula que el 80% dels immigrants son assaltats o robats i el 60% e les dones son violades segons les estadístiques.
És necessari portar esperança i consol a tota aquesta gent que pateix i fins i tot a nosaltres mateixos. No tenim cap dubte que l’esperança cristiana la tenim dipositada en la vinguda del Senyor i creiem que aquest ha de ser el missatge de l’església avui. Aquests versets d’Isaïes 40
Escolteu una veu que crida:
«Prepareu en el desert
el camí del Senyor,
aplaneu en l’estepa
una ruta al nostre Déu.
Crec que aquest el és paper que tenim encomanat com a església. La fe i l’esperança basades en el pla diví de la salvació es una herència a preservar i ha de ser el centre del nostre missatge i de la nostre raó de ser.
Enfilem la recta cap al Nadal. Aviat serà temps d’Advent, temps d’espera, temps d’esperança. Els qui seguim d’una manera especial l’any litúrgic trobem en cada un dels temps d’aquest cicle litúrgic un sentit, una raó, una motivació, que ens ajuda a endinsar-nos i avançar en el camí de la fe i de la vida. En l’Advent és l’espera, però sobretot l’esperança, la que ens mou. Una esperança que és consol, que és virtut, que és força que empeny, que ens ajuda a mirar cap al futur amb perspectiva, amb objectius… Una esperança que no deixa que ens rendim davant les adversitats.
Aquest Advent, més que mai, que sigui també temps d’espera i d’esperança que podem compartir aquestes diades amb aquells qui més estimem.
És temps d’espera i d’esperança de dies i nits de pau, de dies i nits de llibertat.
És temps d’espera i d’esperança, que la humilitat i la bondat s’imposin davant la supèrbia i la malícia.
És temps d’espera i d’esperança, que la justícia venci la injustícia i l’abús.
És temps d’espera i esperança que l’arc de Sant Martí pugui tornar a lluir tots els seus colors.
És temps d’espera i esperança de tant… Però recordem que, sobretot, és temps de recordar el passat, de viure el present i de preparar el futur: és temps d’esperança.
Amén.
David Casals
Tresorer de l’Església Evangèlica de Catalunya